La impunitat de la gent que truca a la porta de matinada.

Què volen aquesta gent

que truquen de matinada?

En la cançó de la Maria del Mar Bonet, aquesta pregunta és la tornada que ens repeteix una i altre vegada, mentre ens relata la història d’un estudiant que fuig, i perd la vida, al veure's acorralat, pels agents de la Brigada Polític-Social de la policia franquista. Ho diu, sense dir-ho ... deixant veure les coses. Era l’any 1968. Així s’havien de dir les coses.

L’any en 1969 els diaris portaven la notícia que l'estudiant Enrique Ruano, al fugir de la tètrica policia Polític-social, es llançava pel buit de l'escala; aquesta era la versió oficial, però tot el món "presuntament sabia"que el noi no es va llançar, sinó que va ser llançat. Així es publicaven les noticies.

L’any 1994, la família va aconseguir reobrir el cas. La Margot, germana d’en Enrique Ruano va dir "Si pasados 40 años al menos se puede hablar, los jóvenes podrán conocer esta trágica historia y tomar conciencia de que nadie nos regaló la libertad". Havien passat 27 anys dels fets que van portar al seu germà a la mort. Ja es podia parlar.

Però encara hi ha gent què truca de matinada. I jo us faig aquella mateixa pregunta

Què volen aquesta gent

que truquen de matinada?

Som al 2009 i podem parlar, opinar i fer, en llibertat. Però us ben asseguro que hi ha gent tètrica i antisocial què, com en els seus millors temps, truquen de matinada, amagats en la seva covardia més patètica i maliciosa que mai.

Sra. Presidenta de la Comunidad de Madrid, Doña Esperanza Aguirre :

Com pot “oblidar”, que no desconèixer, la situació en la que viuen molts treballadors i treballadores ? Situació d’atur, de impagaments de nòmina, de situacions familiars sota mínims .... de desnonaments !!!

Com pot menysprear els sindicats, la legítima representació dels treballadors, que hi son perquè gent com vostè no ens trepitgi amb total impunitat.

Com pot, públicament, posicionar-se a favor de l’acomiadament lliure, de la rebaixa a les cotitzacions de les empreses a la seguretat social, de tot el que no sigui mantenir l’ status dels seus, sense posar-se vermella ? Perdó, sense posar-se blau-gavina ?

Hauria de provar de viure a l’altre costat i saber el que és treballar , no per viure, sinó per sobreviure, de veure retallats els seus drets constitucionals i humans.

Ja només falta que li passi pel seu “privilegiat” cap donar un cop d’estat, anomenar-se "La més de tot" i portar-nos als seus vells temps. No ens pot treure la llibertat aconseguida i mai més volem haver de preguntar

Què volen aquesta gent

que truquen de matinada?

M'agrada la gent !

M’agrada la gent ! No puc evitar-ho. Em faig amb tothom, i així hem va. No soc malfiada i crec que tothom va de cara per la vida. També hi ha excepcions, els veus avenir. Aquests porten “mal rotllo”, rancúnies, traumes no superats i estan eternament bel·ligerants amb la vida i amb qui els passa pel davant. Però no són els pitjors.

Els pitjors, aquells que no són persona, que son llops amb pell de xai, quan es destapen et fan mal. Et fan mal, primer perquè veus que no els coneixies i segon perquè son dolents. Fan mal per fer mal, per ferir.

La majoria dels llops, a més de perdre allò que els havia honorat com a persones i els havia convertit en amics, són uns covards. Ataquen per l’esquena, utilitzen i manipulen a aquells que encara no han obert els ulls. Segueixen amb els seus discursos paternalistes que, com gurus d’una secta els fa ser el centre del seu mon. I això és el que ara mateix està passant a ca la gloria, estem patint els atacs d’un animal ferit. I dic animal perquè soc una persona educada, perquè més que animal ferit és una feristela ferida, (castellanada = alimaña).

De moment ha aconseguit que el meu rànquing de persones què valen la pena hagi trontollat. Que en els últims dies m’hagi vist obligada a esborrar de la llista de ”amics” aquells que no mereixien ser-hi. Però no aconseguirà que deixi d’agradar-me la gent. La gent sincera, honesta, que va de cara, que hi és quan s’hi ha de ser, que té personalitat, opinió pròpia, i quan és arribat el cas, com ara està passant, hi són.

Gràcies feristela. Gràcies per obrir-me els ulls i haver-te vist tal i com ets. Gràcies per ajudar-me a fer neteja. Gràcies per ajudar-me a recompondre la meva llista de valors. Gràcies perquè no soc la única que t`ha vist tal i com ets. Gràcies per treure’m de la teva secta, a la que (ho dic ben alt) hi era contra la meva voluntat, com tots els “cecs aborrallonats” seguidors que et queden.

Ja m’ho deia la meva mare quan era petita i tenia por a la foscor, monstres, fantasmes ... Gloria, no tinguis mai por del que no veus o pots tocar. Tingues sempre por dels vius. Aquests sí que et poden fer mal.

Però bé, segueixo dient que ... m’agrada la gent

Del bloc al blog

Ho reconec.
Jo no soc dels que escriuen un diari. No soc dels que escriuen un quadern de bitàcola.
No m’apunto allò que em passa. Però si que hi ha algunes reflexions que, desprès de donar mil voltes pel meu cap, per a tal d’ordenar les idees, les escric. Reflexions, opinions o conclusions sobre allò que em neguiteja o simplement se’m acut com a projecte de futur o desig.
La veritat és que jo escrivia en un bloc, gruix de fulls en blanc lligats per una espiral. Però els temps canvien.
Ara som més “virtuals” que presencials. No tenim tan temps per a compartir converses, però sempre, normalment a deshores, estem “enganxats a la xarxa”.
He visitat els blogs dels amics, amb els que comparteixo o difereixo amb les seves opinions, fins i tot, amb el temps he escrit el meu comentari sobre el tema exposat.
Ara, per motius varis que estan escrits al meu bloc d’espiral, sento la necessitat de poder escriure en el meu blog. Al cap i a la fi és com escriure en veu alta.
Tinc clar que no invito a ningú a entrar al meu blog, crec en la llibertat de triar. Si vols entres i ni no, no hi estat obligat.
Si exposo les meves reflexions, escrits, poesies, és voluntàriament i teniu la porta oberta per entrar-hi quan vulgueu.
És com a casa meva, sempre hi és tothom molt ben rebut i, fins i tot, no cal avisar de la teva vinguda, perquè estigues segur, seràs ben rebut.
Avui estreno blog nou, sense espiral. Estreno casa, casa meva i casa vostra. Ca la Gloria.