De vergonya aliena : Ple municipal 27 agost

Sempre he seguit els plens municipals per la ràdio i alguns en directe com a públic.

No és masoquisme. M’agrada la política propera, la política local.

Per sort ja no tenim un sistema anomenat dictadura i tenim la lliure opció de participació i de representació.
No és que m’agradin els polítics, però sí entenc que ha d’haver política.

Aquest mot, últimament tan malmès, és el que aglutina i defineix les tasques de govern d’una ciutat, és a dir la gestió de l’ administració, la de casa teva, casa meva per la qual cosa LA CASA DE TOTS.

Si et presentes a unes eleccions és per voluntat pròpia. Moltes vegades no saps ben bé on et fiques, però el que és cert és que tothom hi pot concorre, ningú és obligat, i hauria de ser per representar i treballar pels altres, deixant de banda els teus interessos personals i consensuant les teves opinions o idees.

AIXÒ ÉS DEMOCRÀCIA ben entesa i mal practicada.

Malauradament alguns encara no l’han descobert. Ja va sent hora que l'encetin !

Per una banda hi ha el grup o grups a qui els toca ser govern.

Ho faran millor o pitjor, i amb més o menys encert intenten tirar endavant la ciutat. Durant 4 anys son qüestionats i s'han examinar. I així és com el poble decideix el seu futur, si valida la seva gestió o no.

Per altra banda l' oposició.

Soc de la opinió que " la oposició", en política, està molt mal entesa. Oposició no és oposar-se a tot i perquè si, és senzillament no està al govern, que no és el mateix que dedicar-se a crear desgovern. És presentar propostes, i si pot ser, millors que les dels altres. No oblidem que el poble examina i no som tontos. Sabem el que és viable i el que és fum.

Les campanyes electorals acostumen a ser llargues, repetitives, plenes de bones intencions, amb un elaborat programa de futures actuacions. Un objectiu és comú a tots els que s’hi apunten : LA CIUTAT i els seus CIUTADANS. Pràcticament tots “venen el mateix "peix".
Però a l’hora de la veritat, depenent del resultat i del costat de taula al que hagis estat condemnat, les coses ja varien.

És cert que també hi ha un component molt important: el tarannà de la persona que “fa de polític”, perquè la majoria, a nivell d’administració local, no té aspiracions polítiques dintre del partit al que pertanyen, fan de polític. Dediquen al menys quatre anys de la seva vida als seus conciutadans.

Resultat ? Si el seu tarannà, el seu ego es sent desfavorit pel lloc que ocupa, ens trobem amb persones que perden les bones maneres, que falten al respecte als ciutadans, que obliden el contingut dels seus discursos i del seu programa. Que obliden que som els ciutadans qui els han posat on són i ens ho deuen !. Es converteixen en persones que l’únic objectiu que es marquen és desprestigiar al company governant, provocant enfrontaments personals, fins i tot amb declaracions punibles, caient en el més baix que un personatge públic pot caure. Converteixen el més important, la gestió de la nostra ciutat en un mal espectable groc, rosa o del color amb el que vulgueu anomenar “telebasura”. Els hi aflora la vanitat.

I la vanitat tan sols es cura, pagant la factura.

Lamentable va ser el comportament del sr. alcalde de Sant Feliu quan va dir en públic tot allò que, voldria creure no havia tingut ocasió de dir en privat, al cap de l’oposició i portaveu convergent. Si, lamentable.

Però molt més lamentable és l’actitud de la oposició que amb les seves provocacions i la seva manca d’ètica i respecta als ciutadans ens porta, a cada Ple, un capítol més de la seva falta d’interès per la ciutat i les seves obsessions malaltisses per alguns regidors de l’equip de govern, a títol individual i a nivell personal.

Seria millor que s'ho diguin fora d'antena, apagats i fora de cobertura.

No escalfin la cadira amb "corre-veus" i banals insults entre vostès. Treballin i treballin per la ciutat, malgrat sigui des de l'oposició.

Mirin, potser un dia es trobaran que en el torn de precs i preguntes del públic, algun dels assistents els hi digui allò de “..... por què no te callas ? .... “ o allò altre de “ ......Váyase sr......... Portaveu !

Els polítics haurien de saber que la educació és cara, i que la mala educació “es paga cara”

Potser seria bo que repesquessin, TOTS vostès, els lloables consells, mostra de seny i imparcialitat, donats pel síndic de greuges i sobre tot caldria que recordessin el compromís que en públic varen agafar de complir amb la ciutat.

Espero hagin après la lliçó i que no es repeteixi mai més un espectacle tan vergonyós com els que darrerament protagonitzen.

Sant Feliu no s’ho mereix. I els ganxons no tenim perquè passar vergonya aliena.

Educats i educadors ? Perquè no ?

En la societat en la que vivim i veient que hem estat capaços d’arribar, mitjanament bé, al segle XXI, crec que hauríem de ser prou "grans" en tots els sentits, com per saber respectar-nos els uns als altres. Crec que la gran majoria hem nascut en nuclis urbans, més grans o més petits. Molt pocs són els que tenen la sort de "no ser de vila” , que deien els nostres avis.

És cert que som una societat que necessita normes i regles de joc, especialment en el joc de la “convivència i el respecte”, per normalitzar la nostra quotidianitat, dintre del respecte envers cadascú dels individus que componem aquesta "societat", a la qual podríem anomenar família d'estants.

On comença i on acaba l’espai del jugador ? Crec que sempre comença en el mateix lloc. En la persona com a tal i a la casella de sortida. I acaba al mateix lloc, en la mateixa casella i en la mateixa persona. Sortim de casa i tornem a casa. El més important és el recorregut.

A Sant Feliu, aquest primer d’agost ha entrat en vigor l’ordenança de convivència. En aquesta ordenança queda per escrit el bon comportament que, la majoria de ciutadans, ja practiquem. Perquè no deixa de ser un recull de bones maneres, de respecte als demés i també, potser el que més falla en el dia a dia, el respecte als espais i mobiliari públics, comú per a tots i propietat de tots. Per a alguns això és una assignatura pendent. No coneixen el joc o no volen jugar ?

Si tenim cura de les nostres coses de casa , perquè a allò que és públic, que també és nostre, no hi tenim el mateix mirament si també es casa nostra?

Llencem les deixalles pel terra a casa ? Deixem els excrements dels nostres animals al mig del passadís ? Fem “pintades” a les parets, als mobles, al terra, al sostre ? Fem regalims d’aigua pel terra o embocem les aigüeres ? Ens enfilem o esparraquem les plantes de casa? Fem gala del soroll fins que ens rebentin els timpans ? O el que semble pecat mortal, Espatllaríem mai el televisor ?????

Dintre de les quatres parets de casa nostra, la resposta a totes aquestes preguntes seria NO a tot. Un raonament ... som civilitzats, no som “cromanyons” !! Llavors què ens passa quan sortim al carrer ? Uns ho fan i els altres .. s’ho miren.... i no fan, o fem, res.

Entenc que hem de tenir unes normes civilitzades i/o civilitzadores. Però soc de la opinió de que si els “cromanyons” han d’anar acompanyats sempre d’un educador, no arribarem enlloc. Seguirem com estem ara. Tan sols si l’incívic està enxampat per un municipal, aquest el podrà sancionar. Es suposa que la propera vegada l’autor de l’acció incívica, abans de cometre-la, recordant el mal de butxaca, s’ho pensarà dos cops. Això si, sempre que tingui un “municipal a la vista”.

La meva proposta seria la de que tots ens impliquéssim en el compliment i en el fer complir les regles del joc. No permetre’ns fer trampes, ni tirar la pedra i amagar la mà quan ningú ens mira, així com “renyar” amb caire formatiu, al trampós poc o gens respectuós.

Feina en hi ha per fer, molta. I si ens hi poséssim tots ? No aconseguiríem més aviat el nostre propòsit ? No ser "cromanyons ! Poder tenir casa nostra endreçada, la casa de tots, l’espai públic.

EFECTE VENTILADOR

Com estem a l’estiu sembla que tothom fa vacances, fins i tot les noticies i als informatius de la tele, poca cosa hi ha per noticiar.

I avorrida a casa mirant les noticies, sense pensar, vaig adonar-me que interiorment anava resumint les noticies en frases de capçalera utilitzant frases fetes. Pel que dona la migdiada eh?

A la Xina va ploure a bots i barrals.

Els polítics escalfen motors tocant-se allò que no sona.

El capo del Cartel de Medellin, Pablo Escobar, es va fer un zoo a casa seva. En hi ha més a fora que a dintre. Però aquesta noticia no acabava aquí, sinó no seria noticia.

La qüestió és que des de llavors una parella d’hipopòtams que hi havia “engarjolat” l’il·luminat traficant , en aquests anys ha anat procreant i ja n’hi havia més de 60.

Els pobres hipopòtams van sortir de l’abandonat recinte, buscant la llibertat.

Els experts en problemes amb hipopòtams van obrir la veda de la cacera de l’ hipopòtam, de vergonya.

Jo rumiava la frase que definís o encapçalés la noticia, quan davant dels meus ulls .....gravat per sempre a la meva retina, vaig veure-ho clar. Ja la tenia l’efecte ventilador.

M’explico. A les imatges de la Xina no vaig veure la pluja, eren les inundacions.

Els polítics no s’atreviran mai a tocar-se els “atributs” en públic, ells opten pel tocaments verbals. Per la qual cosa, tampoc ho podrè veuré.

Però els pobres hipopòtams, a aquests si que els vaig veure.

I l’efecte ventilador ? Veureu, de sobta es va omplir tota la pantalla d’un CUL d’ HIPOPÒTAM impressionant. Amb aquella cueta tan petitona que tenen, que no vegis com la fan servir ! i a quina velocitat !
Per aquell cul, va començar a sortir merda a tota pressió ! I el bonàs de l’ hipopòtam anava passant la cueta, ràpid, ràpid, rapidíssim , per davant del forat d’aquell enorme cul.

I la merda sortia volant en totes direccions.

Per la qual cosa, vet aquí : Havemus EFECTE VENTILADOR.

Acabava de veure fet realitat allò que es diu : posar el ventilador en marxa i escampar la merda. Estava satisfeta d’haver vist allò que, potser físicament parlant, mai més tornaré a veure.
Però, de sobte, un dubte. Aquell cul, llançant merda atuttiplen, em recordava la cara d’ algú. I rumiant, rumiant, ..... ah .. ja sé qui ets.

Espero que quan et vegi, no se m’escapi el riure. Perdona per endavant.

Ja t’ho deia jo, a l'estiu no hi gaires noticies. I m’avorria.

Embolic de neurones. Embolic per collons !

Em pregunto si no hauran perdut el Nord.

Si ara mateix m’hagués de posicionar, incomprensiblement per alguns, ho feria al costat de la meva empresa. Motius no me’n falten. D' altres pensarien, que en hi ha que sempre malpensen, que ho faria per empatia.

Res més lluny d’això. I el què em coneix ho sap. No em caso amb ningú, el meu objectiu sempre ha estat negociar i pactar, inclòs allò què, en principi, és innegociable. Pel bé de la majoria he pactat fins i tot amb el diable, malgrat desprès, com a diable què és, no hagi complert.

Estic de vacances, però tot i així, m’arriben noticies de la “moguda” laboral que s’està desencadenant, vull pensar que per inconsciència d’algun que altre delegat de personal, a la meva empresa.

Vaig dimitir per què alguns dels meus companys a la representació dels treballadors, es sentia “vigilat i coartat” Ara començo a veure els seus veritables motius. Per necessitat de viure en una continua picabaralla amb tothom, per interessos personals i perquè, com no deuen treballar gaire, tenen massa temps per “pensar” i les neurones se’ls hi han embolicat i han iniciat les seves irracionals jugades, que com sempre acaben sent putades.

Malauradament ara no hi ha ningú per “renta’ls-hi” el cervell i injectar-los-hi seny.

Abans de plegar de la secció sindical, ja vàrem tractar l’assumpte de marres.

13 treballadors temporals al carrer, si o no ?

Em vaig haver de pessigar ! Quan vaig veure les actituds d’alguns “companys-?” que els volien al carrer, acomiadats, creia que ho estava somiant. Però si l'empresa no els vol acomiadar !!! Còm podeu dir aquestes rucades, troç d' ase !

Quan les raons no son raons sinó "collons", i quan es defensen opcions en contra dels companys, sembla mentida que aquests “elements” gaudeixin impunement de representativitat.

Amb la votació, perquè vàrem haver d’arribar a votar, es va guanyar la postura de mantenir els contractes i es van comprometre a respectar-ho.

Ara, manipulats o no, mouen els fils, amb les neurones de vacances. Si algú no ho atura, seran els únics responsables de l’acomiadament dels companys.
No sé cóm acabarà la història. Desitjo que els 13 companys, les 13 famílies, passin només un petit ensurt i tot acabi en un malson d’estiu per culpa de la calor.

Però puc assegurar-vos, que si estigués en “actiu”, no acabava així.

El meu final, el què desitjaria, és que els companys seguissin treballant i els “senyors representants dimitits i a treballar”.

Perquè sí, és cert, són un òrgan legitimat, però què sàpiga jo, legitimats per defensar-me, no per defenestrar-me.
Quins collons !
Vergonya aliena és el què sento, per haver estat companya d’aquets “presumptes imprudents i desassenyats”

Gloria i companyia, una nombrosa família

Últimament al meu voltant i fins i tot una mica més enllà, s’està parlant, pel meu gust massa, de LA FAMíLIA. Crec que per a parlar s’ha de tenir un mínim de coneixements del què es parla. Per aquest motiu, per si era jo qui no ho tenia clar, he anat a la font, al diccionari i transcric
1.- Grup de persones emparentades entre si que viuen juntes, ascendents, descendents i col·laterals .
2.- Conjunt de persones que tenen alguna condició, opinió o tendència comuna.
I segueixo llegint,
Família de llengües: Conjunt de llengües que deriven d’una mateixa llengua.
Carregar-se de família : Omplir-se de fills.
De bona família : Dit d’una persona, els antecessors del qual gaudeixen de bon crèdit i estimació social.
En família : Sense gent estranya, en la intimitat, amb poques persones.

Bé, si féssim el símil amb gastronomia, puc dir ben clar, ben alt i com sembla que cal, ho publico, puc presentar-vos una carta com les dels millors xefs. A casa meva tinc tots els ingredients. Complim al 100%. S

Som una família de set membres. Sí, ens hem carregat de fills, són cinc germans, del mateix pare i mare. I no tenen altres germans de fora del matrimoni. Parlem indistintament, segons ens dirigim uns als altres, en català o en castellà, per costum i sense traumes. I practiquem la llibertat de pensament, malgrat és lògic, sí hem instruït als nostres fills en el respecte als demès. De grans cadascú ha optat per les seves condicions, opinions i tendències. Com ha de ser. I així, respectant als demés, hauries de trobar respecte. Sóc de bona família, els meus pares i avis han estat molt bones persones i procuro tenir-los com model.
Ens agrada està en família. I sempre hem inclòs aquells, als que ens trobat en el camí de la vida. Aquest, per condició d’idees, per necessitats, per igual opinió o per compartir espai, en el nostre “anar per la vida” hem anomenat amb tot el carinyo de món “adoptats o acollits”.

Diuen alguns, que els atacs personals a la nostra família, en el seu més ampli sentit, és perquè ens tenen enveja. Jo no puc estar-hi d’acord.
Enveja ? De què ?
Nosaltres som normals. Només és pot envejar la normalitat quan un no és o no té normalitat a la seva vida. Per tant no seria enveja, sinó frustració maliciosa i malaltissa, la qual cosa nomès pot generar rencúnia.
Malauradament, alguns cops, la intimitat compartida amb aquells que podríem dir “ que no són família de sang” ha capgirat cap a la traïció i han optat per una altra tipus de família. Aquesta no venia en la definició inicial.
Podríem anomenar-la de moltes maneres, jo triaré la de mafiosos interessats, on un petó, com un Judes qualsevol, pot ser la teva sentència de mort.
Només puc dir que els hi vagi bé i pobre la família que els “acolli”, acabaran traïts. La gent no canvia quan està amb algú per interès.

carta al meu comitè d'empresa

No ho entenc, i per molt que m’exprimeixo la “mollera”, encara ho entenc menys.

He estat quasi bé la meitat de la meva vida, relacionada amb la representació i defensa dels treballadors.

He estat durant més d’una dècada membre del comitè d’empresa i presidenta, tant del comitè com de la representació unitària del què és la meva empresa. Perquè mai s’ha d’oblidar què, malgrat ser una administració local, és una empresa. Sempre ho he dit i seguiré sempre pensant el mateix. Per raons personals, i me’n penedeixo, vaig dimitir per donar llibertat als meus companys.
Me’n penedeixo perquè crec que alguns encara no entenen la llibertat com a tal i la confonen amb el llibertinatge. Però bé, això és una opinió personal, feta des de la llibertat d’expressió i “en petit comitè”. Jo si compleixo i he complit sempre amb el “hasta aqui puedo leer”. No he mentit mai, algunes vegades no ho he pogut dir tot el que sabia, per la meva responsabilitat del sigil sindical, especialment quan han vingut maldades.
Ves per on que mentre he representat als meus companys, he lluitat sempre per a obtenir millores PER A TOTS, posant en una balança, el que interiorment un voldria i el bé de la majoria. Sempre he optat per la majoria, però sense deixar de defensar a aquells que, per a qualsevol motiu, m’han necessitat.
Haig de reconèixer que, en alguns casos, quan el propòsit era malintencionat o sortia de tota lògica portar-ho endavant, s’ha quedat pel camí, amb tota la diplomàcia del mon, sense ferir a ningú.
També haig de reconèixer que a l’hora de rebre( hòsties, que no millores personals), sempre m’he quedat sola o com molt amb un company pre-jubilat. Recordo haver mirat darrera meu a mitja escala de marbre de l’ajuntament i trobar tant sols la meva ombra. Quan venien marrons? Dimissions, escaqueos, mals de panxa o feina, eren algunes de les “motiva/actuacions” dels companys.
Però puc dir molt alt i molt clar i si cal més fort que MAI HE ANAT CONTRA UN TREBALLADOR. I qui ha estat treballant amb mi en la representació dels treballadors, sap i pot donar fe, si no s’ha desmemoriat ( que últimament passa), sempre he demanat deixar ben aparcat el nom i els cognoms dels treballadors, perquè això és la única cosa que no s’ha de tenir en compte, malgrat a vegades els budells fessin soroll.
És cert i ho confesso. Fins i tot quan un company ha estat assetjat, jugant-me el físic i altres represàlies, he anat a buscar al mal tractador i he anat a parar-li els peus. Alguns cops ho he aconseguit i d’altres malauradament no. D’ entre vosaltres hi ha dos persones que en poden donar testimoni. I les seves baixes per ILT, demostrar-ho. També en hi ha dos que els hi he “salvat el cul” més d’un, de dos i de tres cops, amb la tècnica que algun cop he explicat de “pisar el freno- desaccelerar i deixar refredar”. Si m’ha sortit bé em dono per satisfeta, malgrat ells mai ho han sabut. Em sap molt de greu que ara segueixin tirant-se a piscines sense aigua i no saber si tenen o no un socorrista que els salvi, crec què no. Crec què cap de vosaltres, els seus actuals companys de Junta de personal, sigueu tant tontos com he estat jo. Però no me’n penedeixo. I tranquils, mai he passat factura, com a mol he pagat un cafè.
Amb la resta no he tingut massa temps per a conèixer-nos. Moltes vegades et dus sorpreses, un cop agradables i d’altres .. doncs no. De com t’has imaginat el saber ser o estar d’una persona i la realitat ... buff ... hi ha un mon. El suau no ho es tant i pel que ho apostaries tot, trenca la baralla, s’acaba el joc i ho perds tot.
Vaig marxar del comitè quedant-me amb les ganes de tenir una “sentada” amb vosaltres i comentar algunes inquietuds que deixava al tinter. Ara em sap greu, per una banda, i per l’altre ja m’és igual. No crec que coincidim en els mateixos objectius i metes. Les meves no tenen nom ni cognoms. No soc llicenciada en dret, millor, es una cosa que no em cal. Soc sindicalista i crec amb la negociació ben entesa. De bona fe i amb coherència.
Avui dia 20 d’agost, desprès de 2 mesos de baixa i havent comunicat a la presidenta del comitè els motius, encara és hora de que algú es dirigeixi, oficialment, a aquesta treballadora que os parla i es vulgui interessar pel meu estat de salut. On éreu ? Millor no contesteu. Si ja ho sé, jo com a persona no us haig d’interessar, quedi clar que així ha de ser. Ni vull que em tornin a preguntar “com a persona” com estàs ? Perquè tot va lligat. Tan sols som companys d’empresa. No teniu obligació ni de saludar-ne, com està passant. Jo seguiré desitjant-vos bon dia, jo no he canviat.
Però sí que, us agradi o no, sou els meus representants i aquí m’heu fallat. Sé que podeu dir que teníeu una situació complicada, molta feina .... Ho sé, per això s’està en un comitè, per patir-les i treballar pels altres. Però jo també ho he tingut molt difícil. I no cal dir, ni parlar de la meva família, què és una altra manera de fer-me mal. Alguns s’han begut l’ enteniment. Potser perquè no han obtingut, a dit, el que volien ? No tots som iguals.
Us heu equivocat , jo no formo part d’aquesta situació, he estat i sóc un efecte col·lateral ( des de feia 18 mesos i jo callant, o no ? ) Perquè la meva malaltia ha estat professional i puc dir què la mútua de treball ha esta més què correcte.
Potser us hauria de donar les gracies per no haver fet res. Si és així, gràcies. Espero que no necessiti més els vostres serveis. Senyal que les coses funcionen i es recondueix el seny. Per tant millor no dir, fins una altra.

Pero qué me estas contando ?

Amb aquesta cara de pero qué me estas contando ? s’ha quedat ,el pobre Mariano, al saber les últimes noticies.

El seu mal de queixal, la “Espe-ranza”, ha tingut més incidència en els medis que ningú.

Què si es fica amb el president del govern remugant-li un “retrogrado sindicalista piquetero” . Què si desprès li demano perdó. Serà perquè algú l’ha avisat de la repercussió, per empatia sindicalera que podia tenir, als sentir-se menyspreats, que no insultats, els sindicalistes ?.

Que si es fa la foto anant de petonets amb en José Blanco. En judes també petonejava.
Que si canta el cumpleaños feliz a en Rubalcaba. Inspirada en la Marilyn Monroe ?
Es vesteix de "banderita" de la comunitat de Madrid, vermella i estrellada. Aquest cop inspirada en els millors temps de la Marujita Díaz ?

Ja va fer passarel·la amb un coqueto, coquetísimo, vestit de chulapona PPiana. Sí Mariano, no recordes ? El vestit amb els colors del teu, perdó, del SEU partit.

Per una vegada i que no serveixi de precedent, Mariano, et dono la raó.
Pasmao has d’estar.

Mariano, pensa!. La Espe està canviant. La seva acritud, prepotència i fins insults, propis de la noblesa a la que pertany, recordaven les maneres aznaristes.

Està canviant, Mariano, que t’ho dic jo, està canviant.

Saps si, per casualitat ,ha mantingut algun contacte amb en Bush ? Més que res per posar-se a l’altura de l’ Ànsar. Seria una explicació del seu atac de ximpleta que està patint.

O potser pren el cafè amb la Rita Barberà ? Què la cafeïna no és bona, compte !. Mira on et pot portar. A fer el ridícul més agosarat de la temporada.

Però digues-me una cosa, Mariano. Ara que ningú ens escolta, digues ... això ... és comèdia no? Per despistar d’altres afers valencians que es couen al foc, no ?

No em preocupis, home. Perquè si no és conya, si que és preocupant. Si no és cafeïna és senilitat. Hauries d’anar buscant-li un bon lloc de repòs, s’ho mereix. Pobre dona!

Carta a uns “amics virtuals”, L’ Espiell Ganxó

Els vaig trobar a la xarxa. Venien recomanats per un dels amics del facebook.
Els he seguit i fins i tot m’he decidit a fer-me seguidora.
He escrit en el seu blog, un parell de cops, sempre públicament. No tinc res a amagar, no tinc perquè ser un anònim, que ja en hi ha prous de “sueltos” pel mon.
Espiells, m’agrada el vostre estil de fer i de dir, encara és hora que alguna de les vostres opinions no les hagi sentit milers de vegades, de viva veu, per tot un reguer de gent ben diversa, o jo mateixa en pensi el mateix.
Contrasteu les coses, documenteu visualment els assumptes de què tracteu i fins i tot, quan algú us ha “dolgut”, heu sigut prou elegants de no dir el seu nom, malgrat es mereixés fer-l’hi públic i en majúscules, per tenir un càrrec, que al cap i a la fi, l’ha aconseguit amb els vots democràtics dels ciutadans i a ells es deu, no al seu grup municipal o, el que seria molt pitjor, a la seva imatge.
Per la feina que tinc ( treballo a l’ajuntament ) és mal entès la participació en grups d’opinió “privats” i més encara públics. Sembla mentida a hores d’ara, l’administració i alguns dels seus funcionaris treballadors no entenguin, quan es vulnera o no, el sigil professional que ens obliga la nostra posició de treballar “dintre” d’ ella. Alguns si tenim molt clar “hasta donde puedo leer”.
Malgrat tot, soc ciutadana, com tots vosaltres i en algunes coses també tinc molt a dir i moltes vegades la meva participació m’ha portat “problemes”, a dintre i a fora de l’ ajuntament, fos o no competència directa del meu lloc de treball.
El cert és que el timó de la ciutat el porten els polítics, però la veritat és que, com a tota tripulació, si els mariners no fan “xutar” bé la màquina, ja poden anar fent , que el motor no funcionarà i el vent el tindran en contra, sigui quin sigui el color que capitanegi la nau. Els tècnics serien comparables als cants de les sirenes que abduïen als navegants i els feien enfonsar les seves naus.
Hi ha polítics immobilistes i amb poques vistes de futur, de lluïment immediat i prou, i hi ha tècnics, més immobilistes encara i amb més creença de vendre sempre la seva veritat, que no visió, de les coses, senzillament perquè els convé que les coses segueixin com han estat sempre, o perquè serveix als seus interessos personals.
És a dir que tots dos grups obliden el més important, estan al servei de la ciutat i dels ciutadans, els hi agradi o no, indiferentment per on capgiren les coses.
Actuen com si l’ajuntament fos casa seva, ben seva, i creuen que quan marxin se l’enduran per a ells , per sempre.
La ciutat, l’ajuntament, ni ha estat seu, ni ho serà mai. Ells tan sols són la màquina que la hauria de fer rutllar. I si la màquina no passa la ITV,.... malament ... malament aniran les coses, per a uns i pels altres. Més per a uns que pels altres. Uns deixaran de ser escollits pel poble i els altres, un dia o altre, es jubilaran, mentre que l’ajuntament restarà sent la casa de la ciutat i és de tots i seguirà essent-ho.
.
Tan sols el sumatori de les "petites" accions individuals o de petits grups, poden acabar arribant molt enllà. I això és el que esteu fent i aconseguint vosaltres.

Heu celebrat el vostre primer més de vida i ÀNGELA MARIA !! el ressò que teniu.
Per això os encoratjo a seguir mirant pel forat de la porta, per l’espiell, i desitjo que molts ganxons de cor, s’afegeixin a la vostra tasca i que entre tots tinguem el Sant Feliu què ha ser. Que guardi un equilibri just per a tots i sigui endreçat al gust de tothom.
Cuideu-vos, per seguir cuidant-nos

La impunitat de la gent que truca a la porta de matinada.

Què volen aquesta gent

que truquen de matinada?

En la cançó de la Maria del Mar Bonet, aquesta pregunta és la tornada que ens repeteix una i altre vegada, mentre ens relata la història d’un estudiant que fuig, i perd la vida, al veure's acorralat, pels agents de la Brigada Polític-Social de la policia franquista. Ho diu, sense dir-ho ... deixant veure les coses. Era l’any 1968. Així s’havien de dir les coses.

L’any en 1969 els diaris portaven la notícia que l'estudiant Enrique Ruano, al fugir de la tètrica policia Polític-social, es llançava pel buit de l'escala; aquesta era la versió oficial, però tot el món "presuntament sabia"que el noi no es va llançar, sinó que va ser llançat. Així es publicaven les noticies.

L’any 1994, la família va aconseguir reobrir el cas. La Margot, germana d’en Enrique Ruano va dir "Si pasados 40 años al menos se puede hablar, los jóvenes podrán conocer esta trágica historia y tomar conciencia de que nadie nos regaló la libertad". Havien passat 27 anys dels fets que van portar al seu germà a la mort. Ja es podia parlar.

Però encara hi ha gent què truca de matinada. I jo us faig aquella mateixa pregunta

Què volen aquesta gent

que truquen de matinada?

Som al 2009 i podem parlar, opinar i fer, en llibertat. Però us ben asseguro que hi ha gent tètrica i antisocial què, com en els seus millors temps, truquen de matinada, amagats en la seva covardia més patètica i maliciosa que mai.

Sra. Presidenta de la Comunidad de Madrid, Doña Esperanza Aguirre :

Com pot “oblidar”, que no desconèixer, la situació en la que viuen molts treballadors i treballadores ? Situació d’atur, de impagaments de nòmina, de situacions familiars sota mínims .... de desnonaments !!!

Com pot menysprear els sindicats, la legítima representació dels treballadors, que hi son perquè gent com vostè no ens trepitgi amb total impunitat.

Com pot, públicament, posicionar-se a favor de l’acomiadament lliure, de la rebaixa a les cotitzacions de les empreses a la seguretat social, de tot el que no sigui mantenir l’ status dels seus, sense posar-se vermella ? Perdó, sense posar-se blau-gavina ?

Hauria de provar de viure a l’altre costat i saber el que és treballar , no per viure, sinó per sobreviure, de veure retallats els seus drets constitucionals i humans.

Ja només falta que li passi pel seu “privilegiat” cap donar un cop d’estat, anomenar-se "La més de tot" i portar-nos als seus vells temps. No ens pot treure la llibertat aconseguida i mai més volem haver de preguntar

Què volen aquesta gent

que truquen de matinada?

M'agrada la gent !

M’agrada la gent ! No puc evitar-ho. Em faig amb tothom, i així hem va. No soc malfiada i crec que tothom va de cara per la vida. També hi ha excepcions, els veus avenir. Aquests porten “mal rotllo”, rancúnies, traumes no superats i estan eternament bel·ligerants amb la vida i amb qui els passa pel davant. Però no són els pitjors.

Els pitjors, aquells que no són persona, que son llops amb pell de xai, quan es destapen et fan mal. Et fan mal, primer perquè veus que no els coneixies i segon perquè son dolents. Fan mal per fer mal, per ferir.

La majoria dels llops, a més de perdre allò que els havia honorat com a persones i els havia convertit en amics, són uns covards. Ataquen per l’esquena, utilitzen i manipulen a aquells que encara no han obert els ulls. Segueixen amb els seus discursos paternalistes que, com gurus d’una secta els fa ser el centre del seu mon. I això és el que ara mateix està passant a ca la gloria, estem patint els atacs d’un animal ferit. I dic animal perquè soc una persona educada, perquè més que animal ferit és una feristela ferida, (castellanada = alimaña).

De moment ha aconseguit que el meu rànquing de persones què valen la pena hagi trontollat. Que en els últims dies m’hagi vist obligada a esborrar de la llista de ”amics” aquells que no mereixien ser-hi. Però no aconseguirà que deixi d’agradar-me la gent. La gent sincera, honesta, que va de cara, que hi és quan s’hi ha de ser, que té personalitat, opinió pròpia, i quan és arribat el cas, com ara està passant, hi són.

Gràcies feristela. Gràcies per obrir-me els ulls i haver-te vist tal i com ets. Gràcies per ajudar-me a fer neteja. Gràcies per ajudar-me a recompondre la meva llista de valors. Gràcies perquè no soc la única que t`ha vist tal i com ets. Gràcies per treure’m de la teva secta, a la que (ho dic ben alt) hi era contra la meva voluntat, com tots els “cecs aborrallonats” seguidors que et queden.

Ja m’ho deia la meva mare quan era petita i tenia por a la foscor, monstres, fantasmes ... Gloria, no tinguis mai por del que no veus o pots tocar. Tingues sempre por dels vius. Aquests sí que et poden fer mal.

Però bé, segueixo dient que ... m’agrada la gent

Del bloc al blog

Ho reconec.
Jo no soc dels que escriuen un diari. No soc dels que escriuen un quadern de bitàcola.
No m’apunto allò que em passa. Però si que hi ha algunes reflexions que, desprès de donar mil voltes pel meu cap, per a tal d’ordenar les idees, les escric. Reflexions, opinions o conclusions sobre allò que em neguiteja o simplement se’m acut com a projecte de futur o desig.
La veritat és que jo escrivia en un bloc, gruix de fulls en blanc lligats per una espiral. Però els temps canvien.
Ara som més “virtuals” que presencials. No tenim tan temps per a compartir converses, però sempre, normalment a deshores, estem “enganxats a la xarxa”.
He visitat els blogs dels amics, amb els que comparteixo o difereixo amb les seves opinions, fins i tot, amb el temps he escrit el meu comentari sobre el tema exposat.
Ara, per motius varis que estan escrits al meu bloc d’espiral, sento la necessitat de poder escriure en el meu blog. Al cap i a la fi és com escriure en veu alta.
Tinc clar que no invito a ningú a entrar al meu blog, crec en la llibertat de triar. Si vols entres i ni no, no hi estat obligat.
Si exposo les meves reflexions, escrits, poesies, és voluntàriament i teniu la porta oberta per entrar-hi quan vulgueu.
És com a casa meva, sempre hi és tothom molt ben rebut i, fins i tot, no cal avisar de la teva vinguda, perquè estigues segur, seràs ben rebut.
Avui estreno blog nou, sense espiral. Estreno casa, casa meva i casa vostra. Ca la Gloria.