EFECTE VENTILADOR

Com estem a l’estiu sembla que tothom fa vacances, fins i tot les noticies i als informatius de la tele, poca cosa hi ha per noticiar.

I avorrida a casa mirant les noticies, sense pensar, vaig adonar-me que interiorment anava resumint les noticies en frases de capçalera utilitzant frases fetes. Pel que dona la migdiada eh?

A la Xina va ploure a bots i barrals.

Els polítics escalfen motors tocant-se allò que no sona.

El capo del Cartel de Medellin, Pablo Escobar, es va fer un zoo a casa seva. En hi ha més a fora que a dintre. Però aquesta noticia no acabava aquí, sinó no seria noticia.

La qüestió és que des de llavors una parella d’hipopòtams que hi havia “engarjolat” l’il·luminat traficant , en aquests anys ha anat procreant i ja n’hi havia més de 60.

Els pobres hipopòtams van sortir de l’abandonat recinte, buscant la llibertat.

Els experts en problemes amb hipopòtams van obrir la veda de la cacera de l’ hipopòtam, de vergonya.

Jo rumiava la frase que definís o encapçalés la noticia, quan davant dels meus ulls .....gravat per sempre a la meva retina, vaig veure-ho clar. Ja la tenia l’efecte ventilador.

M’explico. A les imatges de la Xina no vaig veure la pluja, eren les inundacions.

Els polítics no s’atreviran mai a tocar-se els “atributs” en públic, ells opten pel tocaments verbals. Per la qual cosa, tampoc ho podrè veuré.

Però els pobres hipopòtams, a aquests si que els vaig veure.

I l’efecte ventilador ? Veureu, de sobta es va omplir tota la pantalla d’un CUL d’ HIPOPÒTAM impressionant. Amb aquella cueta tan petitona que tenen, que no vegis com la fan servir ! i a quina velocitat !
Per aquell cul, va començar a sortir merda a tota pressió ! I el bonàs de l’ hipopòtam anava passant la cueta, ràpid, ràpid, rapidíssim , per davant del forat d’aquell enorme cul.

I la merda sortia volant en totes direccions.

Per la qual cosa, vet aquí : Havemus EFECTE VENTILADOR.

Acabava de veure fet realitat allò que es diu : posar el ventilador en marxa i escampar la merda. Estava satisfeta d’haver vist allò que, potser físicament parlant, mai més tornaré a veure.
Però, de sobte, un dubte. Aquell cul, llançant merda atuttiplen, em recordava la cara d’ algú. I rumiant, rumiant, ..... ah .. ja sé qui ets.

Espero que quan et vegi, no se m’escapi el riure. Perdona per endavant.

Ja t’ho deia jo, a l'estiu no hi gaires noticies. I m’avorria.

Embolic de neurones. Embolic per collons !

Em pregunto si no hauran perdut el Nord.

Si ara mateix m’hagués de posicionar, incomprensiblement per alguns, ho feria al costat de la meva empresa. Motius no me’n falten. D' altres pensarien, que en hi ha que sempre malpensen, que ho faria per empatia.

Res més lluny d’això. I el què em coneix ho sap. No em caso amb ningú, el meu objectiu sempre ha estat negociar i pactar, inclòs allò què, en principi, és innegociable. Pel bé de la majoria he pactat fins i tot amb el diable, malgrat desprès, com a diable què és, no hagi complert.

Estic de vacances, però tot i així, m’arriben noticies de la “moguda” laboral que s’està desencadenant, vull pensar que per inconsciència d’algun que altre delegat de personal, a la meva empresa.

Vaig dimitir per què alguns dels meus companys a la representació dels treballadors, es sentia “vigilat i coartat” Ara començo a veure els seus veritables motius. Per necessitat de viure en una continua picabaralla amb tothom, per interessos personals i perquè, com no deuen treballar gaire, tenen massa temps per “pensar” i les neurones se’ls hi han embolicat i han iniciat les seves irracionals jugades, que com sempre acaben sent putades.

Malauradament ara no hi ha ningú per “renta’ls-hi” el cervell i injectar-los-hi seny.

Abans de plegar de la secció sindical, ja vàrem tractar l’assumpte de marres.

13 treballadors temporals al carrer, si o no ?

Em vaig haver de pessigar ! Quan vaig veure les actituds d’alguns “companys-?” que els volien al carrer, acomiadats, creia que ho estava somiant. Però si l'empresa no els vol acomiadar !!! Còm podeu dir aquestes rucades, troç d' ase !

Quan les raons no son raons sinó "collons", i quan es defensen opcions en contra dels companys, sembla mentida que aquests “elements” gaudeixin impunement de representativitat.

Amb la votació, perquè vàrem haver d’arribar a votar, es va guanyar la postura de mantenir els contractes i es van comprometre a respectar-ho.

Ara, manipulats o no, mouen els fils, amb les neurones de vacances. Si algú no ho atura, seran els únics responsables de l’acomiadament dels companys.
No sé cóm acabarà la història. Desitjo que els 13 companys, les 13 famílies, passin només un petit ensurt i tot acabi en un malson d’estiu per culpa de la calor.

Però puc assegurar-vos, que si estigués en “actiu”, no acabava així.

El meu final, el què desitjaria, és que els companys seguissin treballant i els “senyors representants dimitits i a treballar”.

Perquè sí, és cert, són un òrgan legitimat, però què sàpiga jo, legitimats per defensar-me, no per defenestrar-me.
Quins collons !
Vergonya aliena és el què sento, per haver estat companya d’aquets “presumptes imprudents i desassenyats”

Gloria i companyia, una nombrosa família

Últimament al meu voltant i fins i tot una mica més enllà, s’està parlant, pel meu gust massa, de LA FAMíLIA. Crec que per a parlar s’ha de tenir un mínim de coneixements del què es parla. Per aquest motiu, per si era jo qui no ho tenia clar, he anat a la font, al diccionari i transcric
1.- Grup de persones emparentades entre si que viuen juntes, ascendents, descendents i col·laterals .
2.- Conjunt de persones que tenen alguna condició, opinió o tendència comuna.
I segueixo llegint,
Família de llengües: Conjunt de llengües que deriven d’una mateixa llengua.
Carregar-se de família : Omplir-se de fills.
De bona família : Dit d’una persona, els antecessors del qual gaudeixen de bon crèdit i estimació social.
En família : Sense gent estranya, en la intimitat, amb poques persones.

Bé, si féssim el símil amb gastronomia, puc dir ben clar, ben alt i com sembla que cal, ho publico, puc presentar-vos una carta com les dels millors xefs. A casa meva tinc tots els ingredients. Complim al 100%. S

Som una família de set membres. Sí, ens hem carregat de fills, són cinc germans, del mateix pare i mare. I no tenen altres germans de fora del matrimoni. Parlem indistintament, segons ens dirigim uns als altres, en català o en castellà, per costum i sense traumes. I practiquem la llibertat de pensament, malgrat és lògic, sí hem instruït als nostres fills en el respecte als demès. De grans cadascú ha optat per les seves condicions, opinions i tendències. Com ha de ser. I així, respectant als demés, hauries de trobar respecte. Sóc de bona família, els meus pares i avis han estat molt bones persones i procuro tenir-los com model.
Ens agrada està en família. I sempre hem inclòs aquells, als que ens trobat en el camí de la vida. Aquest, per condició d’idees, per necessitats, per igual opinió o per compartir espai, en el nostre “anar per la vida” hem anomenat amb tot el carinyo de món “adoptats o acollits”.

Diuen alguns, que els atacs personals a la nostra família, en el seu més ampli sentit, és perquè ens tenen enveja. Jo no puc estar-hi d’acord.
Enveja ? De què ?
Nosaltres som normals. Només és pot envejar la normalitat quan un no és o no té normalitat a la seva vida. Per tant no seria enveja, sinó frustració maliciosa i malaltissa, la qual cosa nomès pot generar rencúnia.
Malauradament, alguns cops, la intimitat compartida amb aquells que podríem dir “ que no són família de sang” ha capgirat cap a la traïció i han optat per una altra tipus de família. Aquesta no venia en la definició inicial.
Podríem anomenar-la de moltes maneres, jo triaré la de mafiosos interessats, on un petó, com un Judes qualsevol, pot ser la teva sentència de mort.
Només puc dir que els hi vagi bé i pobre la família que els “acolli”, acabaran traïts. La gent no canvia quan està amb algú per interès.

carta al meu comitè d'empresa

No ho entenc, i per molt que m’exprimeixo la “mollera”, encara ho entenc menys.

He estat quasi bé la meitat de la meva vida, relacionada amb la representació i defensa dels treballadors.

He estat durant més d’una dècada membre del comitè d’empresa i presidenta, tant del comitè com de la representació unitària del què és la meva empresa. Perquè mai s’ha d’oblidar què, malgrat ser una administració local, és una empresa. Sempre ho he dit i seguiré sempre pensant el mateix. Per raons personals, i me’n penedeixo, vaig dimitir per donar llibertat als meus companys.
Me’n penedeixo perquè crec que alguns encara no entenen la llibertat com a tal i la confonen amb el llibertinatge. Però bé, això és una opinió personal, feta des de la llibertat d’expressió i “en petit comitè”. Jo si compleixo i he complit sempre amb el “hasta aqui puedo leer”. No he mentit mai, algunes vegades no ho he pogut dir tot el que sabia, per la meva responsabilitat del sigil sindical, especialment quan han vingut maldades.
Ves per on que mentre he representat als meus companys, he lluitat sempre per a obtenir millores PER A TOTS, posant en una balança, el que interiorment un voldria i el bé de la majoria. Sempre he optat per la majoria, però sense deixar de defensar a aquells que, per a qualsevol motiu, m’han necessitat.
Haig de reconèixer que, en alguns casos, quan el propòsit era malintencionat o sortia de tota lògica portar-ho endavant, s’ha quedat pel camí, amb tota la diplomàcia del mon, sense ferir a ningú.
També haig de reconèixer que a l’hora de rebre( hòsties, que no millores personals), sempre m’he quedat sola o com molt amb un company pre-jubilat. Recordo haver mirat darrera meu a mitja escala de marbre de l’ajuntament i trobar tant sols la meva ombra. Quan venien marrons? Dimissions, escaqueos, mals de panxa o feina, eren algunes de les “motiva/actuacions” dels companys.
Però puc dir molt alt i molt clar i si cal més fort que MAI HE ANAT CONTRA UN TREBALLADOR. I qui ha estat treballant amb mi en la representació dels treballadors, sap i pot donar fe, si no s’ha desmemoriat ( que últimament passa), sempre he demanat deixar ben aparcat el nom i els cognoms dels treballadors, perquè això és la única cosa que no s’ha de tenir en compte, malgrat a vegades els budells fessin soroll.
És cert i ho confesso. Fins i tot quan un company ha estat assetjat, jugant-me el físic i altres represàlies, he anat a buscar al mal tractador i he anat a parar-li els peus. Alguns cops ho he aconseguit i d’altres malauradament no. D’ entre vosaltres hi ha dos persones que en poden donar testimoni. I les seves baixes per ILT, demostrar-ho. També en hi ha dos que els hi he “salvat el cul” més d’un, de dos i de tres cops, amb la tècnica que algun cop he explicat de “pisar el freno- desaccelerar i deixar refredar”. Si m’ha sortit bé em dono per satisfeta, malgrat ells mai ho han sabut. Em sap molt de greu que ara segueixin tirant-se a piscines sense aigua i no saber si tenen o no un socorrista que els salvi, crec què no. Crec què cap de vosaltres, els seus actuals companys de Junta de personal, sigueu tant tontos com he estat jo. Però no me’n penedeixo. I tranquils, mai he passat factura, com a mol he pagat un cafè.
Amb la resta no he tingut massa temps per a conèixer-nos. Moltes vegades et dus sorpreses, un cop agradables i d’altres .. doncs no. De com t’has imaginat el saber ser o estar d’una persona i la realitat ... buff ... hi ha un mon. El suau no ho es tant i pel que ho apostaries tot, trenca la baralla, s’acaba el joc i ho perds tot.
Vaig marxar del comitè quedant-me amb les ganes de tenir una “sentada” amb vosaltres i comentar algunes inquietuds que deixava al tinter. Ara em sap greu, per una banda, i per l’altre ja m’és igual. No crec que coincidim en els mateixos objectius i metes. Les meves no tenen nom ni cognoms. No soc llicenciada en dret, millor, es una cosa que no em cal. Soc sindicalista i crec amb la negociació ben entesa. De bona fe i amb coherència.
Avui dia 20 d’agost, desprès de 2 mesos de baixa i havent comunicat a la presidenta del comitè els motius, encara és hora de que algú es dirigeixi, oficialment, a aquesta treballadora que os parla i es vulgui interessar pel meu estat de salut. On éreu ? Millor no contesteu. Si ja ho sé, jo com a persona no us haig d’interessar, quedi clar que així ha de ser. Ni vull que em tornin a preguntar “com a persona” com estàs ? Perquè tot va lligat. Tan sols som companys d’empresa. No teniu obligació ni de saludar-ne, com està passant. Jo seguiré desitjant-vos bon dia, jo no he canviat.
Però sí que, us agradi o no, sou els meus representants i aquí m’heu fallat. Sé que podeu dir que teníeu una situació complicada, molta feina .... Ho sé, per això s’està en un comitè, per patir-les i treballar pels altres. Però jo també ho he tingut molt difícil. I no cal dir, ni parlar de la meva família, què és una altra manera de fer-me mal. Alguns s’han begut l’ enteniment. Potser perquè no han obtingut, a dit, el que volien ? No tots som iguals.
Us heu equivocat , jo no formo part d’aquesta situació, he estat i sóc un efecte col·lateral ( des de feia 18 mesos i jo callant, o no ? ) Perquè la meva malaltia ha estat professional i puc dir què la mútua de treball ha esta més què correcte.
Potser us hauria de donar les gracies per no haver fet res. Si és així, gràcies. Espero que no necessiti més els vostres serveis. Senyal que les coses funcionen i es recondueix el seny. Per tant millor no dir, fins una altra.

Pero qué me estas contando ?

Amb aquesta cara de pero qué me estas contando ? s’ha quedat ,el pobre Mariano, al saber les últimes noticies.

El seu mal de queixal, la “Espe-ranza”, ha tingut més incidència en els medis que ningú.

Què si es fica amb el president del govern remugant-li un “retrogrado sindicalista piquetero” . Què si desprès li demano perdó. Serà perquè algú l’ha avisat de la repercussió, per empatia sindicalera que podia tenir, als sentir-se menyspreats, que no insultats, els sindicalistes ?.

Que si es fa la foto anant de petonets amb en José Blanco. En judes també petonejava.
Que si canta el cumpleaños feliz a en Rubalcaba. Inspirada en la Marilyn Monroe ?
Es vesteix de "banderita" de la comunitat de Madrid, vermella i estrellada. Aquest cop inspirada en els millors temps de la Marujita Díaz ?

Ja va fer passarel·la amb un coqueto, coquetísimo, vestit de chulapona PPiana. Sí Mariano, no recordes ? El vestit amb els colors del teu, perdó, del SEU partit.

Per una vegada i que no serveixi de precedent, Mariano, et dono la raó.
Pasmao has d’estar.

Mariano, pensa!. La Espe està canviant. La seva acritud, prepotència i fins insults, propis de la noblesa a la que pertany, recordaven les maneres aznaristes.

Està canviant, Mariano, que t’ho dic jo, està canviant.

Saps si, per casualitat ,ha mantingut algun contacte amb en Bush ? Més que res per posar-se a l’altura de l’ Ànsar. Seria una explicació del seu atac de ximpleta que està patint.

O potser pren el cafè amb la Rita Barberà ? Què la cafeïna no és bona, compte !. Mira on et pot portar. A fer el ridícul més agosarat de la temporada.

Però digues-me una cosa, Mariano. Ara que ningú ens escolta, digues ... això ... és comèdia no? Per despistar d’altres afers valencians que es couen al foc, no ?

No em preocupis, home. Perquè si no és conya, si que és preocupant. Si no és cafeïna és senilitat. Hauries d’anar buscant-li un bon lloc de repòs, s’ho mereix. Pobre dona!

Carta a uns “amics virtuals”, L’ Espiell Ganxó

Els vaig trobar a la xarxa. Venien recomanats per un dels amics del facebook.
Els he seguit i fins i tot m’he decidit a fer-me seguidora.
He escrit en el seu blog, un parell de cops, sempre públicament. No tinc res a amagar, no tinc perquè ser un anònim, que ja en hi ha prous de “sueltos” pel mon.
Espiells, m’agrada el vostre estil de fer i de dir, encara és hora que alguna de les vostres opinions no les hagi sentit milers de vegades, de viva veu, per tot un reguer de gent ben diversa, o jo mateixa en pensi el mateix.
Contrasteu les coses, documenteu visualment els assumptes de què tracteu i fins i tot, quan algú us ha “dolgut”, heu sigut prou elegants de no dir el seu nom, malgrat es mereixés fer-l’hi públic i en majúscules, per tenir un càrrec, que al cap i a la fi, l’ha aconseguit amb els vots democràtics dels ciutadans i a ells es deu, no al seu grup municipal o, el que seria molt pitjor, a la seva imatge.
Per la feina que tinc ( treballo a l’ajuntament ) és mal entès la participació en grups d’opinió “privats” i més encara públics. Sembla mentida a hores d’ara, l’administració i alguns dels seus funcionaris treballadors no entenguin, quan es vulnera o no, el sigil professional que ens obliga la nostra posició de treballar “dintre” d’ ella. Alguns si tenim molt clar “hasta donde puedo leer”.
Malgrat tot, soc ciutadana, com tots vosaltres i en algunes coses també tinc molt a dir i moltes vegades la meva participació m’ha portat “problemes”, a dintre i a fora de l’ ajuntament, fos o no competència directa del meu lloc de treball.
El cert és que el timó de la ciutat el porten els polítics, però la veritat és que, com a tota tripulació, si els mariners no fan “xutar” bé la màquina, ja poden anar fent , que el motor no funcionarà i el vent el tindran en contra, sigui quin sigui el color que capitanegi la nau. Els tècnics serien comparables als cants de les sirenes que abduïen als navegants i els feien enfonsar les seves naus.
Hi ha polítics immobilistes i amb poques vistes de futur, de lluïment immediat i prou, i hi ha tècnics, més immobilistes encara i amb més creença de vendre sempre la seva veritat, que no visió, de les coses, senzillament perquè els convé que les coses segueixin com han estat sempre, o perquè serveix als seus interessos personals.
És a dir que tots dos grups obliden el més important, estan al servei de la ciutat i dels ciutadans, els hi agradi o no, indiferentment per on capgiren les coses.
Actuen com si l’ajuntament fos casa seva, ben seva, i creuen que quan marxin se l’enduran per a ells , per sempre.
La ciutat, l’ajuntament, ni ha estat seu, ni ho serà mai. Ells tan sols són la màquina que la hauria de fer rutllar. I si la màquina no passa la ITV,.... malament ... malament aniran les coses, per a uns i pels altres. Més per a uns que pels altres. Uns deixaran de ser escollits pel poble i els altres, un dia o altre, es jubilaran, mentre que l’ajuntament restarà sent la casa de la ciutat i és de tots i seguirà essent-ho.
.
Tan sols el sumatori de les "petites" accions individuals o de petits grups, poden acabar arribant molt enllà. I això és el que esteu fent i aconseguint vosaltres.

Heu celebrat el vostre primer més de vida i ÀNGELA MARIA !! el ressò que teniu.
Per això os encoratjo a seguir mirant pel forat de la porta, per l’espiell, i desitjo que molts ganxons de cor, s’afegeixin a la vostra tasca i que entre tots tinguem el Sant Feliu què ha ser. Que guardi un equilibri just per a tots i sigui endreçat al gust de tothom.
Cuideu-vos, per seguir cuidant-nos