Embolic de neurones. Embolic per collons !

Em pregunto si no hauran perdut el Nord.

Si ara mateix m’hagués de posicionar, incomprensiblement per alguns, ho feria al costat de la meva empresa. Motius no me’n falten. D' altres pensarien, que en hi ha que sempre malpensen, que ho faria per empatia.

Res més lluny d’això. I el què em coneix ho sap. No em caso amb ningú, el meu objectiu sempre ha estat negociar i pactar, inclòs allò què, en principi, és innegociable. Pel bé de la majoria he pactat fins i tot amb el diable, malgrat desprès, com a diable què és, no hagi complert.

Estic de vacances, però tot i així, m’arriben noticies de la “moguda” laboral que s’està desencadenant, vull pensar que per inconsciència d’algun que altre delegat de personal, a la meva empresa.

Vaig dimitir per què alguns dels meus companys a la representació dels treballadors, es sentia “vigilat i coartat” Ara començo a veure els seus veritables motius. Per necessitat de viure en una continua picabaralla amb tothom, per interessos personals i perquè, com no deuen treballar gaire, tenen massa temps per “pensar” i les neurones se’ls hi han embolicat i han iniciat les seves irracionals jugades, que com sempre acaben sent putades.

Malauradament ara no hi ha ningú per “renta’ls-hi” el cervell i injectar-los-hi seny.

Abans de plegar de la secció sindical, ja vàrem tractar l’assumpte de marres.

13 treballadors temporals al carrer, si o no ?

Em vaig haver de pessigar ! Quan vaig veure les actituds d’alguns “companys-?” que els volien al carrer, acomiadats, creia que ho estava somiant. Però si l'empresa no els vol acomiadar !!! Còm podeu dir aquestes rucades, troç d' ase !

Quan les raons no son raons sinó "collons", i quan es defensen opcions en contra dels companys, sembla mentida que aquests “elements” gaudeixin impunement de representativitat.

Amb la votació, perquè vàrem haver d’arribar a votar, es va guanyar la postura de mantenir els contractes i es van comprometre a respectar-ho.

Ara, manipulats o no, mouen els fils, amb les neurones de vacances. Si algú no ho atura, seran els únics responsables de l’acomiadament dels companys.
No sé cóm acabarà la història. Desitjo que els 13 companys, les 13 famílies, passin només un petit ensurt i tot acabi en un malson d’estiu per culpa de la calor.

Però puc assegurar-vos, que si estigués en “actiu”, no acabava així.

El meu final, el què desitjaria, és que els companys seguissin treballant i els “senyors representants dimitits i a treballar”.

Perquè sí, és cert, són un òrgan legitimat, però què sàpiga jo, legitimats per defensar-me, no per defenestrar-me.
Quins collons !
Vergonya aliena és el què sento, per haver estat companya d’aquets “presumptes imprudents i desassenyats”