No ho entenc, i per molt que m’exprimeixo la “mollera”, encara ho entenc menys.
He estat quasi bé la meitat de la meva vida, relacionada amb la representació i defensa dels treballadors.
He estat durant més d’una dècada membre del comitè d’empresa i presidenta, tant del comitè com de la representació unitària del què és la meva empresa. Perquè mai s’ha d’oblidar què, malgrat ser una administració local, és una empresa. Sempre ho he dit i seguiré sempre pensant el mateix. Per raons personals, i me’n penedeixo, vaig dimitir per donar llibertat als meus companys.
Me’n penedeixo perquè crec que alguns encara no entenen la llibertat com a tal i la confonen amb el llibertinatge. Però bé, això és una opinió personal, feta des de la llibertat d’expressió i “en petit comitè”. Jo si compleixo i he complit sempre amb el “hasta aqui puedo leer”. No he mentit mai, algunes vegades no ho he pogut dir tot el que sabia, per la meva responsabilitat del sigil sindical, especialment quan han vingut maldades.
Ves per on que mentre he representat als meus companys, he lluitat sempre per a obtenir millores PER A TOTS, posant en una balança, el que interiorment un voldria i el bé de la majoria. Sempre he optat per la majoria, però sense deixar de defensar a aquells que, per a qualsevol motiu, m’han necessitat.
Haig de reconèixer que, en alguns casos, quan el propòsit era malintencionat o sortia de tota lògica portar-ho endavant, s’ha quedat pel camí, amb tota la diplomàcia del mon, sense ferir a ningú.
També haig de reconèixer que a l’hora de rebre( hòsties, que no millores personals), sempre m’he quedat sola o com molt amb un company pre-jubilat. Recordo haver mirat darrera meu a mitja escala de marbre de l’ajuntament i trobar tant sols la meva ombra. Quan venien marrons? Dimissions, escaqueos, mals de panxa o feina, eren algunes de les “motiva/actuacions” dels companys.
Però puc dir molt alt i molt clar i si cal més fort que MAI HE ANAT CONTRA UN TREBALLADOR. I qui ha estat treballant amb mi en la representació dels treballadors, sap i pot donar fe, si no s’ha desmemoriat ( que últimament passa), sempre he demanat deixar ben aparcat el nom i els cognoms dels treballadors, perquè això és la única cosa que no s’ha de tenir en compte, malgrat a vegades els budells fessin soroll.
És cert i ho confesso. Fins i tot quan un company ha estat assetjat, jugant-me el físic i altres represàlies, he anat a buscar al mal tractador i he anat a parar-li els peus. Alguns cops ho he aconseguit i d’altres malauradament no. D’ entre vosaltres hi ha dos persones que en poden donar testimoni. I les seves baixes per ILT, demostrar-ho. També en hi ha dos que els hi he “salvat el cul” més d’un, de dos i de tres cops, amb la tècnica que algun cop he explicat de “pisar el freno- desaccelerar i deixar refredar”. Si m’ha sortit bé em dono per satisfeta, malgrat ells mai ho han sabut. Em sap molt de greu que ara segueixin tirant-se a piscines sense aigua i no saber si tenen o no un socorrista que els salvi, crec què no. Crec què cap de vosaltres, els seus actuals companys de Junta de personal, sigueu tant tontos com he estat jo. Però no me’n penedeixo. I tranquils, mai he passat factura, com a mol he pagat un cafè.
Amb la resta no he tingut massa temps per a conèixer-nos. Moltes vegades et dus sorpreses, un cop agradables i d’altres .. doncs no. De com t’has imaginat el saber ser o estar d’una persona i la realitat ... buff ... hi ha un mon. El suau no ho es tant i pel que ho apostaries tot, trenca la baralla, s’acaba el joc i ho perds tot.
Vaig marxar del comitè quedant-me amb les ganes de tenir una “sentada” amb vosaltres i comentar algunes inquietuds que deixava al tinter. Ara em sap greu, per una banda, i per l’altre ja m’és igual. No crec que coincidim en els mateixos objectius i metes. Les meves no tenen nom ni cognoms. No soc llicenciada en dret, millor, es una cosa que no em cal. Soc sindicalista i crec amb la negociació ben entesa. De bona fe i amb coherència.
Avui dia 20 d’agost, desprès de 2 mesos de baixa i havent comunicat a la presidenta del comitè els motius, encara és hora de que algú es dirigeixi, oficialment, a aquesta treballadora que os parla i es vulgui interessar pel meu estat de salut. On éreu ? Millor no contesteu. Si ja ho sé, jo com a persona no us haig d’interessar, quedi clar que així ha de ser. Ni vull que em tornin a preguntar “com a persona” com estàs ? Perquè tot va lligat. Tan sols som companys d’empresa. No teniu obligació ni de saludar-ne, com està passant. Jo seguiré desitjant-vos bon dia, jo no he canviat.
Però sí que, us agradi o no, sou els meus representants i aquí m’heu fallat. Sé que podeu dir que teníeu una situació complicada, molta feina .... Ho sé, per això s’està en un comitè, per patir-les i treballar pels altres. Però jo també ho he tingut molt difícil. I no cal dir, ni parlar de la meva família, què és una altra manera de fer-me mal. Alguns s’han begut l’ enteniment. Potser perquè no han obtingut, a dit, el que volien ? No tots som iguals.
Us heu equivocat , jo no formo part d’aquesta situació, he estat i sóc un efecte col·lateral ( des de feia 18 mesos i jo callant, o no ? ) Perquè la meva malaltia ha estat professional i puc dir què la mútua de treball ha esta més què correcte.
Potser us hauria de donar les gracies per no haver fet res. Si és així, gràcies. Espero que no necessiti més els vostres serveis. Senyal que les coses funcionen i es recondueix el seny. Per tant millor no dir, fins una altra.
Me’n penedeixo perquè crec que alguns encara no entenen la llibertat com a tal i la confonen amb el llibertinatge. Però bé, això és una opinió personal, feta des de la llibertat d’expressió i “en petit comitè”. Jo si compleixo i he complit sempre amb el “hasta aqui puedo leer”. No he mentit mai, algunes vegades no ho he pogut dir tot el que sabia, per la meva responsabilitat del sigil sindical, especialment quan han vingut maldades.
Ves per on que mentre he representat als meus companys, he lluitat sempre per a obtenir millores PER A TOTS, posant en una balança, el que interiorment un voldria i el bé de la majoria. Sempre he optat per la majoria, però sense deixar de defensar a aquells que, per a qualsevol motiu, m’han necessitat.
Haig de reconèixer que, en alguns casos, quan el propòsit era malintencionat o sortia de tota lògica portar-ho endavant, s’ha quedat pel camí, amb tota la diplomàcia del mon, sense ferir a ningú.
També haig de reconèixer que a l’hora de rebre( hòsties, que no millores personals), sempre m’he quedat sola o com molt amb un company pre-jubilat. Recordo haver mirat darrera meu a mitja escala de marbre de l’ajuntament i trobar tant sols la meva ombra. Quan venien marrons? Dimissions, escaqueos, mals de panxa o feina, eren algunes de les “motiva/actuacions” dels companys.
Però puc dir molt alt i molt clar i si cal més fort que MAI HE ANAT CONTRA UN TREBALLADOR. I qui ha estat treballant amb mi en la representació dels treballadors, sap i pot donar fe, si no s’ha desmemoriat ( que últimament passa), sempre he demanat deixar ben aparcat el nom i els cognoms dels treballadors, perquè això és la única cosa que no s’ha de tenir en compte, malgrat a vegades els budells fessin soroll.
És cert i ho confesso. Fins i tot quan un company ha estat assetjat, jugant-me el físic i altres represàlies, he anat a buscar al mal tractador i he anat a parar-li els peus. Alguns cops ho he aconseguit i d’altres malauradament no. D’ entre vosaltres hi ha dos persones que en poden donar testimoni. I les seves baixes per ILT, demostrar-ho. També en hi ha dos que els hi he “salvat el cul” més d’un, de dos i de tres cops, amb la tècnica que algun cop he explicat de “pisar el freno- desaccelerar i deixar refredar”. Si m’ha sortit bé em dono per satisfeta, malgrat ells mai ho han sabut. Em sap molt de greu que ara segueixin tirant-se a piscines sense aigua i no saber si tenen o no un socorrista que els salvi, crec què no. Crec què cap de vosaltres, els seus actuals companys de Junta de personal, sigueu tant tontos com he estat jo. Però no me’n penedeixo. I tranquils, mai he passat factura, com a mol he pagat un cafè.
Amb la resta no he tingut massa temps per a conèixer-nos. Moltes vegades et dus sorpreses, un cop agradables i d’altres .. doncs no. De com t’has imaginat el saber ser o estar d’una persona i la realitat ... buff ... hi ha un mon. El suau no ho es tant i pel que ho apostaries tot, trenca la baralla, s’acaba el joc i ho perds tot.
Vaig marxar del comitè quedant-me amb les ganes de tenir una “sentada” amb vosaltres i comentar algunes inquietuds que deixava al tinter. Ara em sap greu, per una banda, i per l’altre ja m’és igual. No crec que coincidim en els mateixos objectius i metes. Les meves no tenen nom ni cognoms. No soc llicenciada en dret, millor, es una cosa que no em cal. Soc sindicalista i crec amb la negociació ben entesa. De bona fe i amb coherència.
Avui dia 20 d’agost, desprès de 2 mesos de baixa i havent comunicat a la presidenta del comitè els motius, encara és hora de que algú es dirigeixi, oficialment, a aquesta treballadora que os parla i es vulgui interessar pel meu estat de salut. On éreu ? Millor no contesteu. Si ja ho sé, jo com a persona no us haig d’interessar, quedi clar que així ha de ser. Ni vull que em tornin a preguntar “com a persona” com estàs ? Perquè tot va lligat. Tan sols som companys d’empresa. No teniu obligació ni de saludar-ne, com està passant. Jo seguiré desitjant-vos bon dia, jo no he canviat.
Però sí que, us agradi o no, sou els meus representants i aquí m’heu fallat. Sé que podeu dir que teníeu una situació complicada, molta feina .... Ho sé, per això s’està en un comitè, per patir-les i treballar pels altres. Però jo també ho he tingut molt difícil. I no cal dir, ni parlar de la meva família, què és una altra manera de fer-me mal. Alguns s’han begut l’ enteniment. Potser perquè no han obtingut, a dit, el que volien ? No tots som iguals.
Us heu equivocat , jo no formo part d’aquesta situació, he estat i sóc un efecte col·lateral ( des de feia 18 mesos i jo callant, o no ? ) Perquè la meva malaltia ha estat professional i puc dir què la mútua de treball ha esta més què correcte.
Potser us hauria de donar les gracies per no haver fet res. Si és així, gràcies. Espero que no necessiti més els vostres serveis. Senyal que les coses funcionen i es recondueix el seny. Per tant millor no dir, fins una altra.
segur que si
ResponderEliminar