Gloria i companyia, una nombrosa família

Últimament al meu voltant i fins i tot una mica més enllà, s’està parlant, pel meu gust massa, de LA FAMíLIA. Crec que per a parlar s’ha de tenir un mínim de coneixements del què es parla. Per aquest motiu, per si era jo qui no ho tenia clar, he anat a la font, al diccionari i transcric
1.- Grup de persones emparentades entre si que viuen juntes, ascendents, descendents i col·laterals .
2.- Conjunt de persones que tenen alguna condició, opinió o tendència comuna.
I segueixo llegint,
Família de llengües: Conjunt de llengües que deriven d’una mateixa llengua.
Carregar-se de família : Omplir-se de fills.
De bona família : Dit d’una persona, els antecessors del qual gaudeixen de bon crèdit i estimació social.
En família : Sense gent estranya, en la intimitat, amb poques persones.

Bé, si féssim el símil amb gastronomia, puc dir ben clar, ben alt i com sembla que cal, ho publico, puc presentar-vos una carta com les dels millors xefs. A casa meva tinc tots els ingredients. Complim al 100%. S

Som una família de set membres. Sí, ens hem carregat de fills, són cinc germans, del mateix pare i mare. I no tenen altres germans de fora del matrimoni. Parlem indistintament, segons ens dirigim uns als altres, en català o en castellà, per costum i sense traumes. I practiquem la llibertat de pensament, malgrat és lògic, sí hem instruït als nostres fills en el respecte als demès. De grans cadascú ha optat per les seves condicions, opinions i tendències. Com ha de ser. I així, respectant als demés, hauries de trobar respecte. Sóc de bona família, els meus pares i avis han estat molt bones persones i procuro tenir-los com model.
Ens agrada està en família. I sempre hem inclòs aquells, als que ens trobat en el camí de la vida. Aquest, per condició d’idees, per necessitats, per igual opinió o per compartir espai, en el nostre “anar per la vida” hem anomenat amb tot el carinyo de món “adoptats o acollits”.

Diuen alguns, que els atacs personals a la nostra família, en el seu més ampli sentit, és perquè ens tenen enveja. Jo no puc estar-hi d’acord.
Enveja ? De què ?
Nosaltres som normals. Només és pot envejar la normalitat quan un no és o no té normalitat a la seva vida. Per tant no seria enveja, sinó frustració maliciosa i malaltissa, la qual cosa nomès pot generar rencúnia.
Malauradament, alguns cops, la intimitat compartida amb aquells que podríem dir “ que no són família de sang” ha capgirat cap a la traïció i han optat per una altra tipus de família. Aquesta no venia en la definició inicial.
Podríem anomenar-la de moltes maneres, jo triaré la de mafiosos interessats, on un petó, com un Judes qualsevol, pot ser la teva sentència de mort.
Només puc dir que els hi vagi bé i pobre la família que els “acolli”, acabaran traïts. La gent no canvia quan està amb algú per interès.